“El mateix que entre els homes, l’Entesa entre els
pobles només es pot donar si aquests són lliures.”

 Carles Feliu de Travy (Barcelona, 1.923-2008)

 

Els carlins catalans som conscients de les obligacions que assumim amb el fort llegat històric  representat per  l’actuació  dels nostres avantpassats que de forma tan abnegada s’entregaren, ja en el segle XIX, a la defensa dels drets i llibertats del nostre Poble. El carlisme català, d’arrel popular i comunitària, es va oposar als atacs i imposicions de l’oligarquia burgesa que, amb l’ajut del capitalisme liberal estranger, va imposar als espanyols les seves idees econòmiques i polítiques, els seus interessos, el centralisme liberal, i va suprimir drets i llibertats, així com les propietats comunals a través de les desamortitzacions.

La nostra conformació doctrinal, popular i històrica,  és una filosofia política del sentit comú a l’abast de tothom en el marc d’un diàleg orgànic que permet el desenvolupament de l’autocrítica i de la formació permanent. Els carlins catalans hem tingut, tenim i vivim la consciència de ser poble, i de constituir una comunitat integrada per éssers lliures que s’uneixen per un compromís assumit de defensa de la dignitat de la persona i de la solidaritat universal, sense cap discriminació. Fonamenten la nostra ideologia en l’HUMANISME i el PERSONALISME i en la defensa dels drets i deures dels pobles. És a dir, en el reconeixement de la dignitat de les persones tant individuals com socials, aquestes segades per la revolució liberal, i de les exigències que se’n deriven d’aquesta dignitat, constituïdes pel conjunt de drets naturals i les seves garanties jurídiques. L’home, que no pot servir d’instrument per a un altre home o per a la col.lectivitat, té com atributs de la seva essència: la llibertat, la sociabilitat i la historicitat. En el seu projecte social i polític, la persona és la raó de ser de la seva actuació. Propugnem la LLIBERTAT i IGUALTAT de les persones i dels pobles en què aquestes s’integren, com a principis bàsics, imprescindibles i irrenunciables de la vida social i propis de la dignitat humana.

Per aquests motius pretenem oferir al Poble Català, i al conjunt de les Espanyes, a tot el Poble Espanyol, la fórmula de convivència més acord amb cada situació i moment concret, que es desenvolupa sota el principi de respecte a la llibertat i la voluntat sobirana de totes les dones i tots els homes, amb el convenciment de què els nostres plantejaments ideològics, socials, polítics, etc., poden ser un remei als greus problemes que avui viu la humanitat.

Com a element originari en la constitució de les Espanyes, Catalunya establirà de forma lliure i voluntària els termes d’un pacte estable amb les altres nacions hispàniques. La forma d’organització territorial i de govern resultant d’aquest pacte amb la resta de nacions, és la de Confederació d’Estats que preservarà els interessos i aspiracions comuns que al llarg dels segles han fet presents les Espanyes en el conjunt d’Europa i del món.


El Partit Carlí  de  Catalunya, membre  del  Partido  Carlista  per  un pacte lliure  i  voluntari  d’autodeterminació, és juntament amb els altres partits carlins de les Espanyes l’organització política més antiga d’Europa.
Sempre  s’ha caracteritzat  per  la  defensa dels drets dels pobles, de la  seva  cultura  i  la  seva  llengua. Per  tant  no  pot  quedar  sense expressar  el seu parer, com a Partit democràtic i progressista, i avui vol fer arribar a tothom aquesta web.


CONTINUÏTAT HISTÒRICA

Certament hi ha un fil d’or que uneix el carlisme amb altres afirmacions de la personalitat i la nació catalana.

Hom ha assenyalat la presència de les mateixes famílies als successius aixecaments a partir del de 1640, que amb el primer crit: Visca el rei, muyra lo mal govern arbora la causa de la Monarquia Composta (Confederal) contra la imitació gàl·lica del Comte-Duc d’Olivares. I és precisament a la manera pròpia d’aquell Àustria, Felip III (IV de Castella i Lleó i VI de Navarra) comte de Barcelona, que acaba el conflicte: Reconeixement ple dels furs i de les llibertats de Catalunya.

És en reconeixement d’aquesta actitud que la nació catalana prodiga les mostres d‘adhesió al rei Carles II, i s’abraça a la causa austriacista contra el francès Felip IV (V de Castella i de Lleó). I és amb el primer Carles III, arxiduc, que s’articula l’eix europeu Barcelona-Viena. Mentrestant han escrit les seves proeses en el llibre de la història Rafael Casanova, Antoni de Villarroel i el general Josep Moragues entre molts d’altres. L’Onze de setembre és el moment estel·lar de la història de Catalunya.

És també el cas de la primera Guerra Carlina (1833-1839, fins al 1840 a Catalunya). I ha començat també la reintegració foral.

Un caire nou sembla mostrar la segona, la Guerra dels Matiners, lliurada només a Catalunya. És el moment del manifest liberal de La Garriga (1849) que titlla als carlins de comunistes. És el moment de la germandat d’armes amb progressistes i republicans duradora més d’un segle i mig.

I és durant la Tercera guerra carlina (1872-1876) que se sent el Manifest del rei carlí Carles VII de juliol de 1872 a Olot: abolició dels Decrets de Nova Planta, i restitució dels Furs de Catalunya i dels altres regnes de la Corona aragonesa. I la restauració en la Reial Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses amb un President en funcions injustament oblidat: Joan Mestre i Tudela.

Eren uns instants eterns, que tindrien una digna repetició i reiteració en les jures dels furs de Catalunya al Monestir de Montserrat (1951) i poc després dels de Mallorca a l’església de Sant Francesc de Ciutat de Mallorques per En Xavier de Borbó-Parma. I molt abans a Euskal Herría, la dels Furs de Biscaia amb el seu valor arquetípic sota l’Arbre de Gernika (1875) per Carles VII.

Aquests fets tingueren una digna continuació: la proclamació de la República Catalana dintre la Federació Ibèrica per Francesc Macià i Llussà, que havia dipositat la seva espasa de militar a l’altar de la tradició i ofert a la causa carlina durant l’aplec carlí de Butsènit (1908). Després havia rebut el suport dels carlins arran de l’intent d’alliberament de Prats de Molló (1926) contra la primera dictadura, i havia rebut als enviats de Jaume III que li asseguraven en el seu nom que era sempre possible l’encaix de Catalunya dins les Espanyes; i per Lluís Companys i Jover, assassinat per designi del tirà a Montjuïc. Un bel morir que era la llavor d’una restauració: la de la Generalitat que ell presidí amb honor fins a la mort i que se sobreposava amb el President Josep Tarradellas i Joan com un fragment de la legítima Constitució de Catalunya i Espanya al tros de paper de l’anomenada Constitució espanyola de 1978. Fins avui en dia amb el Molt Honorable President Carles Puigdemont i Casamajó, d’avantpassats carlins de la comarca de La Selva.

Cal nomenar el Projecte d’Estatut de Catalunya de 1930 elaborat pel Partit Carlí i presentat com a model a la vella Societat de Nacions pel jurisconsult Francesc de Paula Maspons i Anglesell, on en el títol primer es diu, «Reconeixem la personalitat nacional de Catalunya, amb totes les característiques individualitzadores. Els pobles que constitueixen l’actual Espanya es federaran lliurement. Cal reconstituir de bell nou aquella Confederació, amb igualtat de tracte i de la personalitat per a cada un d’ells. Aquesta proposta va ser inclosa com a document bàsic en Elements per a l´estudi de l´Estatut de Catalunya editat l’any 1931 per Unió Catalana d´Estudis Polítics i Econòmic-Socials.

El Partit Carlí de Catalunya va participar en l’Assemblea de Catalunya (7.XI.71) abraçant amb el seu compromís els tres punts programàtics com a pas previ a l’autodeterminació i també al Consell de Forces Polítiques des de la seva fundació (23.XII.75).

Malgrat el seu compromís per la democràcia i amb tots els partits polítics no es va poder presentar  a les eleccions de 1977 perquè no va ser legalitzat. A les següents de 1979 sí que ho va fer però amb uns resultats poc positius a causa de la dispersió de militants produïda per la referida il·legalització anterior. No obstant això el Partit va seguir la seva tasca des de l’oposició extra-parlamentària. Es va presentar a diverses convocatòries electorals com les europees dins de les llistes del Partido Carlista o a les generals del 2004 i 2008.

El novembre del 2004 el Partit Carlí de Catalunya, d’acord amb les indicacions del Parlament, va presentar unes propostes per la reforma de l’Estatut de Catalunya. Per tal de procedir a la seva redacció el Partit va designar una comissió de carlins catalans, que va comptar amb l’estreta i fraternal col·laboració de valencians, mallorquins i aragonesos, per respondre al qüestionari. Aquest treball va merèixer el vistiplau del Parlament de Catalunya, tal  com consta a la seva web del Novembre del mateix any. El Partit Carlí de Catalunya va ser l’únic d’extraparlamentari que hi va col·laborar. També es va confeccionar un projecte d’Estatut de Catalunya conegut com a Estatut de Sarrià, ja que va ser en aquest barri barceloní on es varen efectuar les reunions.

L’any 2006 es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès, ple de gom a gom, el centenari de la Solidaritat Catalana presidit per En Carles Hug de Borbó-Parma, ocasió en la qual el Príncep i Professor ratificava el reconeixement de Catalunya com a Nació efectuada temps abans pel rei carlí Jaume III.

L’any 2008 el Partit Carlí de Catalunya va donar unes conferències a Barcelona, Vic, Olot, i Berga per tal de celebrar els 175 anys del Carlisme. Hi varen col·laborar diversos historiadors i també distingits militants carlins. La cloenda d’aquests actes es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès amb la participació d’En Carles Hug de Borbó-Parma.

Més recentment, l’Agrupació Territorial de les Comarques Centrals (ATCC) del Partit Carlí de Catalunya, va acudir a la manifestació del Juliol de 2010 a Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional que havia atemptat contra la integritat del Projecte d’Estatut de Catalunya. Es va comptar amb la presència de militants carlins de Madrid i Navarra.

Des de l’any 2012  l’ATCC del PCdeC ha redactat i publicat els següents comunicats,

  • 09.12 Comunicat del Pcdec davant l’actual situació nacional
  • 11.12 Comunicat per les eleccions catalanes del 25.11.12
  • 09.13 Comunicat amb motiu de la Diada
  • 03.14 Comunicat situació a Catalunya
  • 05.14 Comunicat eleccions europees 25.11.14
  • 11.14 Comunicat Pacte Nacional pel Dret a Decidir
  • 01.15 Comunicat atemptats de París – Charlie Hebdo i Hiper Casher
  • 09.15 Comunicat eleccions catalanes 27S, publicat al diari ARA el 24.09.15
  • 07.03.16   Carta oberta des de Catalunya als nostres companys carlistes.

El  Partit  Carlí  de  Catalunya,  que  és  una part inseparable de la nostra Història  durant  els  últims  183   anys,  forma  una   comunitat   humana profundament  democràtica  i  respectuosa   amb  tothom,  i  tracta d’obrir solcs  cap  a  una  societat  de participació i  de responsabilitat en el marc d’una confederació de persones i pobles lliures.

Cal tenir en compte que  l’única  possibilitat  que Catalunya pugui establir un  pacte  entre  iguals  amb els altres pobles hispànics és des de la plena sobirania. Aquesta,  n’és un  component   perdurable juntament amb l’anhel de concertar-se amb les nacions germanes.

Ambdues  no  caben  a  la  camisa  de força de la Constitució, i dibuixen el subjecte  de  tot  vertader  pacte  de  Confederació,  doncs són la garantia mancomunada  de  la pròpia independència. I és aquest el propòsit a què els Carlins aspirem.


LA CONFEDERACIÓ

La confederació demana -i és– un pacte lliure i voluntari d’autodeterminació, entre nacions constituïdes en repúbliques o estats sobirans.

És doncs un ordre de contracte, no un ordre de poder, tot i que  el pacte, com a tractat institucional pugui engendrar un nou poder investit en un nou subjecte, hereu però dels subjectes originaris que pacten. És per això que el projecte d’Estatut Carlista (1930) parlava d’Estat confederal, terme esmentat també per alguns autors. Car les repúbliques signatàries assoleixen, en fundar la confederació, un nou estatus. Dit d’una altra manera, els tots que són obren com a parts d’un conjunt que els abraça.

És un ordre construït de baix a dalt, no de dalt a baix, o, si es vol, un ordre horitzontal, no un ordre vertical.  Reserva la figura de les constitucions per a les repúbliques signatàries. La constitució de la confederació és el Pacte. Rebutja un poder constituent del subjecte confederació, que no es pot posar, com creuen els antics constitucionalistes,  en un poble espanyol separat dels pobles d’Espanya, els únics cridats a celebrar i a reformar els pactes confederals en llurs Corts legítimes.  Rebutja una pretesa -i costosa- representació supraordinada a les repúbliques confederades i propugna, per a entendre en els afers comuns una coordinació (sempre: horitzontalisme) mitjançant unes Corts confederals (projecte de 1930) o una Conferència d’Ambaixadors (projecte carlí del 2004) i la seva Diputació Permanent, subjectes a instruccions i els acords de les quals es poden impugnar  per la via del passi foral: Un dret reservat universal. I en lloc de multiplicar els oficis confederals, per ex. tribunal constitucional o ministeris comuns, prefereix  confiar la solució dels conflictes i les matèries d’interès comú a comissions delegades de les parts.

La confederació que  proposa el Partit Carlí de Catalunya neix de la necessitat de recuperar els drets històrics dels pobles, d’allò que foren els Estats o Nacions confederats dins la monarquia de les Espanyes i d’aquells drets que tenia cada poble quan es constituïa i que ningú no li podia arrabassar, els quals es perderen arran de la guerra de Successió (1701-1713) prolongada a Mallorca i Sardenya, fins el 1714 a Catalunya. Amb la Constitució de 1812, i a Euskal Herria arran de les Guerres Carlines.


Avui aquesta confederació que proposa el Partit Carlí de Catalunya es manifesta i basa en els Furs, en  les Constitucions Catalanes lluny però en els detalls dels plantejaments del passat, i ofereix al poble una  solució a partir de l’autodeterminació per tornar a ser sobirà, sota el respecte d’un pacte entre iguals.


Defuig el Carlisme en conseqüència el model d’Estat federal amb les seves línies de dalt a baix, en la seva duplicació de cossos polítics, en el seu verticalisme, que acusen l’esllavissament vers l’estat unitari mostrat per l’experiència històrica.


LA LLENGUA I LA CULTURA CATALANES


Els dos projectes carlins d’Estatut consagren la llengua catalana com  única oficial, el del 2004 juntament amb l’aranès, i àdhuc en les relacions amb les autoritats confederals. Se situen en la línia de les Bases de Manresa (1892), el gran monument del catalanisme polític (Base 3a.), i són la manifestació del sentiment cap a la nostra llengua i cultura sense cap menyspreu, ans al contrari, a les de totes les Espanyes.


Avui davant la malaurada confusió d’Espanya amb una Castella estesa, imposada per l’Estat i pel que fa a la llengua i la cultura catalanes en tot el seu àmbit -Principat, Illes Balears, País Valencià  i Franja de Ponent, sense oblidar la Catalunya Nord situada en un altre àmbit polític- ens trobem enfront d’una situació de prohibicions absurdes i lleis adverses al nostre poble. Anomenarem algunes de les mesures que els últims anys han vingut a empitjorar la situació del català i de la nostra cultura: a la Franja de Ponent, pel govern d’Aragó, el català desapareix de nom per convertir-se en una llengua anomenada LAPAO que serà tolerada però no pas cooficial. A Catalunya la Llei Wert vol acabar amb la immersió lingüística a les escoles, veritable eina de cohesió social. A les Illes Balears el decret del trilingüisme vol fer que el català deixi de ser la llengua de l’ensenyament. A València es tanquen els repetidors de les televisions de la CCMA, íntegrament en català i de Catalunya Ràdio, al mateix temps que s’ha posat fi a la RTVV, parcialment en la nostra llengua. Un panorama, doncs, decebedor, que diu molt sobre la ideologia centralista del govern d’ Espanya i que palesa la desmanyotada imitació de l’opressió francesa i jacobina a les terres  fraternes del Rosselló i d’Occitània.

EL PARTIT CARLÍ CONTRA EL NEOLIBERALISME

Les classes populars carlines, bandejades de la lluita política per la restricció del dret de sufragi –sufragi censatari-, hagueren de combatre  el liberalisme als camps de batalla i amb les armes a la mà. Era una forma moderna de la lluita de la Ciutat dels pobres contra la Ciutat dels rics encesa dintre la Ciutat. Però el carlisme científic  ens ha deixat proclamacions més duradores que les armes: la concepció de la societat i de l’estat o comunitat política com a treball social integral. I encara abans de fer callar les armes i per la inspiració de Carles VII (1869) l’universal principi de cooperació. Conduïen a la proclamació d’una classe única, la del treball. Si el treball és diàleg amb la Natura i amb el medi, la societat que vol el carlisme és ecològica, molt al contrari del liberalisme que des de les Corts de Cadis introduïa l’arbitri en l’explotació forestal i suprimia les lleis i ordenances i la Conservadoria General de Boscos (1813).

Com a negació radical d’aquells principis, i situant-nos davant els darrers esdeveniments extrems, en l’àmbit social, les distàncies entre les rendes del capital i les rendes del treball s’eixamplen cada cop més des que va començar la crisi econòmica, ja sigui per via de la moderació salarial o bé pel predomini de la financerització respecte a les inversions en economia real. Aquesta diferència entre classes socials es veu reforçada per una menor inversió en l’anomenat Estat del benestar -les retallades-, de manera que els serveis públics han de funcionar més amb menys, i amb les polítiques laborals regressives dels últims governs.  El sector públic -sanitat, educació, transports, polítiques socials, i d’altres- està patint una nova desamortització. La manera de reduir el dèficit de l’Estat i de la Generalitat implica deixar de prestar serveis als ciutadans, quan una altra manera i més socialment sostenible fóra la progressivitat fiscal, que és una vella exigència del carlisme, la desaparició de l’economia submergida i la fi dels paradisos fiscals. Mala peça tenim al teler les classes populars catalanes si no s’atura aquest devessall de polítiques regressives.


L’anàlisi del Partit Carlí de Catalunya arrenca d’una realitat social evident: l’enorme esquerda que separa la societat artificial nascuda de l’exclusivitat dels polítics i  tots aquells promotors de rancúnies i revenges, que només serveixen els seus interessos i els de llurs preceptors oligàrquics, i la societat real de la majoria dels ciutadans que reben les conseqüències de les accions de tots ells.   


Tot i que el Carlisme en armes va ser l’hereu de la universalitat de funcions  llegades per les Corts tradicionals i llurs Diputacions (la Diputació del General), que eren societat, societat representada,  a davant dels atacs del Mercat a un Estat decadent i moridor, trenca una llança per les estructures d’estat i en primer lloc per quelcom que els donà  vida  quan va néixer l’estat: la planta de funcionaris. En prendre’n la defensa, continua la lluita contra aquell primer liberalisme, amb el seu programa d’estat mínim dins la societat mínima,  que  la volia substituir pel repartiment  rere els triomfs electorals, les despulles per al vencedor (“The spoils to the victor”). I desafia a aquell  neoliberalisme sense barreres morals que les tira a baix amb les “portes giratòries”, condemnades ja en 1897 a l’Acta de Loredan confirmada pel rei Carlí Carles VII.

En la nostra proposta d’Estat, els militants del Partit Carlí de Catalunya plantegem la reforma de l’Administració Pública de Catalunya i en quant els sigui aplicable de les nacions germanívoles, i proposem:

  • Desenvolupar un procés d’austeritat de la despesa pública, llevat de les inversions rendibles i generadores de col·locació no funcionarial.
  • Evitar la duplicitat i àdhuc multiplicació dels oficis i de les oficines al servei de les assemblees: dels barris, municipals, comarcals, de les vegueries, republicanes en sentit estricte i
  • Estendre la carrera administrativa professional fins al càrrec de Director General, acabant amb l’actual nepotisme: permanent pràctica de provisió de llocs de treball i nomenament de tot tipus de càrrecs administratius per l’únic mèrit de disposar del carnet del partit que governa. Fi de la pràctica dels assessors i dels parents col·locats.
  • Controlar els funcionaris mitjançant la purga de taula o sindicatura de les repúbliques municipals italianes més coneguda pel nom castellà de juicio de residencia.
  • Aplicar efectivament el règim de les incompatibilitats a les esferes: administrativa, legislativa i judicial.
  • Controlar de forma adequada la gestió i els pressupostos de les empreses públiques. Amb respecte al principi de cooperació.
  • Que una Comissió econòmica-social de les Corts o de llurs Diputacions, representació real  del treball social integral, tingui una funció real en la societat, servint al diàleg obert, públic i institucionalitzat entre les organitzacions d’empresaris, de treballadors i l’Administració Pública, de forma que es garanteixi el control de treballadors i empresaris sobre les estratègies i sobre les reformes estructurals necessàries per assolir un nivell de producció competitiu i eficient, i que serveixi per proposar mesures de prevenció i superació de les crisis econòmiques amb el menor cost social.

CONSTRUIR LA SOCIETAT DE L’AUTOGESTIÓ

Un nom nou per als vells principis: treball social integral i cooperació universal, que avui i sempre reclama el seu imperi i de manera particular al sector de l’estalvi, del crèdit i la banca.

Una societat autogestionada no és tan sols una utopia o un projecte de futur. La coherència entre el que es proposa i l’actuació diària exigeix que sigui també una forma d’acció que es tradueixi en una mentalitat de participació, de solidaritat i de servei.

La lluita per l’autogestió comporta uns valors de llibertat, igualtat, participació, pluralisme i solidaritat bàsics per a la nova societat que propugnem.

El Partit Carlí de Catalunya vol proposar un canvi en les actituds de les persones envers elles mateixes i envers el seu entorn. Canvi que ha de comportar el rebuig de l’individualisme liberal i de les actuals societats competitives, consumistes i insolidàries. Per molt que es prediqui i s’imposi la globalització, s’ha de buscar la localització o municipalització a fi de facilitar que les dones i els homes ens puguem autogestionar millor. Per això cal primer descentralitzar i després desconstruir.

És justament en el municipi on ha de regnar sobiranament el principi de la preferència per la propietat col·lectiva sobre la propietat privada individual, la que el Carlisme  va anunciar una altra vegada en una agosarada proclamació: Devolució dels béns comunals, durant la Guerra Civil de 1936-1939. I és als municipis petits i a les “entitats locals menors”, que amb els eufemismes de racionalització i de sostenibilitat  vol el Govern actual saquejar la resta d’aquells béns, els qui han impedit fins ara la completa desertització del medi rural, iniciada per les Lleis desamortitzadores. Com en ocasió d’aquelles ens preguntem: A qui aprofita el gran robatori?.


En la concepció del Partit Carlí de Catalunya, el principi de subsidiarietat, que assenyala vies al principi de solidaritat, ens ensenya que la garantia de la llibertat està en el pluralisme. Els límits del poder únicament poden estar en la sobirania de les institucions autònomes que constitueixen orgànicament la societat: sobirania social que passa davant de la sobirania política.   Quan els organismes autònoms manquen, la Societat és un conglomerat amorf regit per una burocràcia impersonal i centralista, anul·ladora de tota iniciativa, sigui aquesta pública o privada. Així, la limitació del poder de l’Estat no pot provenir, ni ha provingut mai, de fronteres artificials com les lleis constitucionals, fronteres de paper, sempre utilitzades com armes pel caprici del més fort (Montejurra, Carles Hug, 1958).


Com a meta d’aquesta societat propugnem el socialisme d’autogestió global basat en uns principis que queden vertebrats en la Democràcia Econòmica, que permeti la gestió social de l’activitat econòmica en un doble aspecte: intern de l’empresa, mitjançant la participació dels treballadors en la seva direcció; extern a l’àmbit empresarial, mitjançant la participació, d’una forma institucionalitzada, en la planificació econòmica de les organitzacions sindicals i empresarials, de les comunitats territorials i d´altres sectors afectats.

Barcelona, 25.04.2016

Powered by Dragonballsuper Youtube Download animeshow